Bienvenidos a este blog. Encontraréis críticas literarias y novedades sobre mis publicaciones.


miércoles, 6 de febrero de 2013

LA GATETA BASTET I LES LLUMS DE LA MIRANDA





CONTE DE REIS 2013



Text de Griselda Martín Carpena
Il·lustracions d’Ermisenda Soy
Ajuntament de Cornellà de Llobregat



            Segurament alguna vegada deveu haver sentit que els gats tenen set vides. Oi que sí? Doncs heu de saber que això no és del tot veritat, en tenen moltes més. Ho sé molt bé, perquè sóc una gateta molt bonica amb el pèl de color negre, tan negre tan negre que, quan hi toca el sol, té reflexos d'un blau tan intens com el del mar a l'hivern.


           
           El meu nom és Bastet. Me’l va posar una deessa de l'antic Egipte, on els gats vam ser molt admirats i on se'ns va relacionar amb la màgia, amb la nit i amb la lluna.

            Els gats hem viscut amb vosaltres des de fa milers d'anys i les nostres millors amigues són les bruixes. Heu de saber que ni totes les bruixes són dolentes ni totes les princeses són bones. Algunes princeses són, fins i tot, tan ximples que necessiten un príncep per despertar-se. Avui, existeixen moltes bruixes, però no les veureu pas dalt d’una escombra volant pel cel de Cornellà! Les bruixes, fades o magues són dones sàvies que viuen en cases que tenen moltes plantes al balcó, en testos de colors. Preparen tisanes, com les camamilles que us fa beure l'àvia quan teniu mal de panxa. També són devoradores de llibres i no de nens, com expliquen alguns contes.




            La meva millor amiga es diu Ondina i és una fada que es passeja a les nits al llarg del curs del riu Llobregat. De dia és invisible. S'encarrega de mantenir la fantasia i que les aigües del riu siguin transparents i estiguin sempre plenes de peixos. Si voleu veure-la, convenceu els vostres pares perquè us duguin una nit a passejar pel riu, i amb un petit truc es farà la màgia: 

Tanqueu els ulls i imagineu la fada Ondina. Espereu una estoneta, tranquils, respirant suaument. Després, obriu els ulls i mireu l'aigua. 

      Segur que una llum, el so llunyà d'una música o un suau pessigolleig a la galta seran el senyal que l’Ondina ja és amb vosaltres.


           
            Un dia, l’Ondina em va presentar el Mag Maginet, amb qui sovint intercanvia pocions i secrets. El Mag Maginet és un mag molt poderós que, com sabeu, viu a la torre de la Miranda. Observa els ocells i les estrelles, investiga pocions i vigila totes les nenes i els nens de Cornellà. Té una llibreta màgica amb fulls que mai no s'acaben i on apunta tot el que feu, també les trapelleries! Després, ho explica tot als Reis Mags, perquè sàpiguen si mereixeu o no tota aquesta llarga llista de regals que sempre demaneu. Per a tenir recompenses, cal portar-se bé. No us n’oblideu, amics!

            Quan arriba el Nadal, el Mag Maginet va molt atrafegat. S'ha fet gran i, a vegades, li fan mal els ossos. Els gats, que hi sentim en el silenci i hi veiem en la foscor, l’ajudem perquè la Nit de Reis us arribin a casa els regals que heu encarregat en les vostres cartes. Com ho fem? Ara us ho explico.

            Els gats ens passegem pels carrers. Segur que de camí al col·legi n’heu vist molts: amagats sota els cotxes, ajaguts a l'herba de la plaça de Catalunya tot prenent el sol, asseguts a les teulades...  Dissimuladament, vigilem tot el que feu i tot el que no feu, tot el que dieu i tot el que no dieu, i després li ho expliquem al Mag perquè ho apunti a la seva llibreta. Per tant, us donaré un consell: si us creueu amb un gatet, recordeu que ens heu de tractar molt bé. I si ens doneu una mica de pernil dolç, molt millor!

            Aquests dies he vigilat de prop dos germans que es diuen Bernat i Paula i que viuen al costat de la Torre de la Miranda. El Bernat té vuit anys i diu que ja és gran. Enguany no ha escrit la carta als Reis, no vol jugar amb la seva germana i no pot veure les llums que surten per les finestres de la Torre de la Miranda. Jo penso que està trist, pobre. Fa uns dies que ha perdut en Pep, el seu gosset d'ulls guenyos i cua de porquet.

            La Paula acaba de fer cinc anys. Parla amb les fades i ella sí que veu les llums de la Torre. No sabeu quines són, aquestes llums? Doncs són els rajos de colors que produeixen la barreja de pocions i els encanteris que fa el Mag Maginet per fabricar joguines i fer complir desitjos. La Paula, ha demanat als Reis Mags que aparegui el gosset Pep i que el seu germà, encara que sigui gran, no deixi mai de veure les llums ni de creure en la màgia.

            Fa un parell de nits, que hi havia lluna plena, em vaig reunir amb la fada Ondina i vàrem preparar un xarop màgic perquè en Bernat pogués continuar veient les llums de la torre i de les aigües del riu Llobregat. El Mag Maginet ens va corregir alguns problemes de la poció i, a través de les fades que parlen amb la Paula,  la hi vam fer arribar perquè l’endemà la barregés amb la llet de l’esmorzar d’en Bernat. Després d’això, només calia esperar que tornés la nit.

            Però el xarop no va fer efecte. La Paula, abans d’anar a dormir, va insistir a en Bernat que sortís al balcó i mirés les llums, però ell no va voler. Preferia continuar jugant amb la seva videoconsola. Llavors, en veure que no sortia al balcó, vam fer tots una reunió urgent a la Torre de la Miranda i el Mag Maginet va trobar la solució:

            —Si trobem el gosset Pep, de ben segur que en Bernat ja no estarà trist i tornarà a creure en la màgia.

            Dit i fet. Les gates i els gats de Cornellà ens hem passat la nit buscant  el gosset Pep per tots els racons de la ciutat. Finalment, l’hem trobat amagat dins d'una caixa,  a prop del llac de Can Mercader. Estava molt espantat! I malgrat que es digui que gossos i gats no ens estimem gaire, s’ha posat molt content en veure'ns.


           
            Just abans que comencés el dia, hem fet un concert de miolades i el Mag Maginet ha fet un fort encanteri perquè les llums de la Torre de la Miranda fossin tan intenses com els focs artificials de la Festa Major.

            La Paula s’ha despertat i ha empès el Bernat fins al balcó. S’ha fregat els ulls i, quan ha vist les llums, ha baixat en pijama corrent per les escales.
            
            Sabeu qui l’esperava a la porta?
            
            Doncs sí, el gosset Pep i un munt de gats.

            Com sempre, la màgia del gran Mag Maginet ha funcionat i ara sí que el Bernat, per molt gran que es faci, mai no deixarà de veure les màgiques llums.


***



HISTORIA DEL CONTE DE REIS 2013

            A Can Mercader es va instal·lar un poblat àrab on el nens i nenes de Cornellà vam poder entregar les cartes al Mag Maginet. Gats de diferents colors decoraven el parc.
            Acabant de parlar amb el nostre Mag, els nen sortien amb un conte i un gatet de cartró per pintar.



            A l’Ajuntament de Cornellà es va presentar el conte en el magnífic escenari del Castell.



                           La nit de Reis i per ràdio Cornellà, Mireia Navarro i el seu equip van retransmetre totes les noticies de la màgica tarda- nit. Es va passar l’àudio del conte amb la veu de Lluïsa Parés.



ÀUDIO DEL CONTE

GRISELDA MARTÍN CARPENA
Barcelona 6-2-2013
(Un mes després)


           

martes, 29 de enero de 2013

Nacimiento del libro HACER DE PACIENTE NO ES FÁCIL









            Yo escribo novelas, relatos, cuentos, artículos y a veces poemas… Bien, escribo de todo. Aquello que sueño, imagino, lo que me cuentan, lo que sospecho…, como si fueran ingredientes de un pastel, los paso por la batidora, echo una pizca de chocolate o unas ralladuras de limón, según mi estado, según el objetivo, y convierto la masa en un documento Word que guardo en una 
carpeta.
            
          Tengo familia y amig@s que ya ni me hablan, por miedo a que sus secretos se conviertan en escenas de un futuro relato. Y hacen bien.

            Ejercer como médico de cabecera es una mina para un escritor. Ante una bata blanca es fácil verter intimidades, verbalizar sentimientos que no eres capaz de expresar ni delante del espejo, pero para tranquilizar a mis pacientes, aclararé que todo ello es sagrado, esas intimidades quedan selladas entre las cuatro paredes de la consulta. No son esos los temas que he escrito en este libro.

            En HACER DE PACIENTE NO ES FÁCIL he recopilado anécdotas divertidas, trampas del lenguaje que separa a pacientes de galenos, escenas cómicas que, por suerte, también se dan en una consulta de Primaria, puerta de entrada de la sanidad y que 
esperemos que nunca la cierren…

            No he querido escribir un libro de chascarrillos, de chistes “de médicos”, he organizado el libro en capítulos, con escenas dialogadas y con un toque divulgativo para que con la lectura del libro nos riamos, que falta nos hace, y también aprendamos tanto médicos como pacientes que la finalidad de nuestra relación es entendernos y poder así acercarnos a ese estado llamado saludable. Estamos destinados a ello.

            ¿Por qué escribí este libro?
            
          Voy por la vida desesperada, ansiando la publicación de mi segunda novela y, en cambio, comprobé que mis amigos reían como poseídos cuando les narraba escenas vividas en la consulta. Me insistieron en que las escribiera. Ese vicio que me domina de escribir cuanto me pasa, me sirvió para tener recopiladas en hojas sueltas un montón de historias, sinónimos de enfermedades, de medicamentos, o sea, que ya tenía escrito el libro, tan solo me quedaba organizar los contenidos. Y lo hice.

            Contacté con la Editorial y en un mes nació este nuevo libro que, por lo que me cuentan mis lectores, está despertando carcajadas y con ello contribuyo a hacer crecer la literatura, la salud de los lectores y mi autoestima.

            La primera presentación tuvo lugar en la librería Laie, tertulia organizada por Esther Iracheta en CataCultural, donde tuve el placer de compartir mesa con el actor Lolo Herrero y Xavier Biel.








¿Cómo conseguir HACER DE PACIENTE NO ES FÁCIL


Venta a demanda en papel (Por Internet)

lunes, 14 de enero de 2013

EL TIEMPO QUE NOS UNE


EL TIEMPO QUE NOS UNE




Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Suma de letras
Primera edición: octubre 2011
Páginas: 576
ISBN: 9788483652527



            Tras El tiempo del corazón, el secreto de los Hofman y El alma del mundo, Alejandro Palomas nos emociona, divierte, sorprende y, sobre todo, utilizando de manera subliminal sus armas de buen escritor, consigue hacer despertar en el lector esos sentimientos que la rutina de la vida o la dignidad mal planteada nos lleva a adormecer.

            “El tiempo que nos une” es un viaje que parte de Menorca, y que desde la isla del Aire nos desplaza a Barcelona, Madrid y a Copenhague, ciudad que tras leer esta novela, y gracias a Mencía, siempre imaginaré con casas sin cortinas en las ventanas y con una Sirenita que ha perdido puntos frente a Úrsula.

            Novela de vida y también de acción, pero una acción que no consiste en la búsqueda de tesoros perdidos o elixires de la inmortalidad, a pesar de que Laura Croft es un personaje de la trama. La acción en este libro se basa en la esencia de la vida, del amor y del desamor, de búsquedas y encuentros. También, ¿cómo no?, de pérdidas.

            Cuatro generaciones de mujeres son la voz de esta historia, narrando cada una de ellas los diferentes capítulos. Sin hacer ningún tipo de alusión, el lector sabe si habla Lía o Flavia, Bea o Inés y, por descontado, Mencía, el timón de este barco, el alma del libro. Se entrelazan sus historias, sus sentimientos, sus problemas y alegrías. Cada narradora es singular, con caracteres y deseos diferentes. Pasan por momentos vitales. Unas veces huyen para encontrarse. En otras, volverán para desaparecer.




            Alejandro Palomas tiene un estilo propio, envolvente, maestro en el uso  de los diálogos y que nos cautiva con las narraciones, en donde la cadencia poética nos demuestra, una vez más, que la lírica bien utilizada engrandece la novela. He aquí un ejemplo:

            “Vuelve el silencio, un silencio opaco que interrumpe sólo el clic clac de las teclas del portátil contra este amanecer de otoño que se cuela por las ventanas. Y el mar, este mar que se extiende hasta el infinito desde la ventana del dormitorio de mamá, como una alfombra de lana gruesa y azul.”

            “No están sus pasitos cortos y arrastrados por el parqué, ni su bastón apoyado en cualquier parte, ni ese olor a piel gastada persiguiéndome por la casa. Mamá no está y yo sí. Curioso: ahora que se ha ido, vivo desde su no estar, enmarcada en su ausencia, perdiéndome en mi no saber estar. Vago por la casa como una sonámbula, creo que feliz, creo que ligera. Vacía, aunque vacía de ella. Hasta que vuelva.”

            Mencía de 93 años es el centro de la historia. Terror de los taxistas y médicos, lanza artillería pesada con sus palabras. Sus verdades, soltadas sin filtrar y sus estratagemas pérfidas provocan mareas de dudas en sus hijas, nietas y en las parejas de todas ellas. A Mencía la adoras o huyes de su lado, para poder sobrevivir. Flavia, su hija, la compara con un gran árbol:

            “Es como uno de esos árboles inmensos de raíces enormes que sólo dejan crecer a su alrededor lo que vive del agua que ellos no aprovechan, pero que dan una sombra tan acogedora que es difícil no sentirte bien a su lado.”


            Y por ello, vuelven, todas vuelven junto al árbol, porque Mencía es también como Menorca, pequeña, rocosa y llena de rincones. Mencía es la sólida casa de todas las mujeres de esta historia.




            Sobre todo no hay que dejarse engañar por la aparente placidez de esta novela. “El tiempo que nos une” no sólo tiene la consistencia de una nube algodonosa, no es sólo un camino de peladillas de colores, es un volcán construido con palabras, un volcán que parece dormido, y aquí nos engaña el autor. Con cada párrafo te abrasa la lava y sueñas, sufres, lloras con sus mujeres, con las que siguen, con las que marchan. También ríes y desearías conocer a esa abuela que vestida con leotardos negros sujetos con una goma naranja, se desprende de su visón raído y es capaz de disfrazarse de Laura Croft para que sonría el pequeño Tristán.

            
            Confieso que has vivido, Mencía.
            Lo escribiré en la arena de una cala de Menorca.
            Te lo prometo.




GRISELDA MARTÍN CARPENA
10-1-2013