María Gasa, estudiante de bachillerato en la modalidad de Artes Escénicas, me ha enviado un comentario sobre la novela que transcribo a continuación.
“Mujeres en la sombra” és la primera novel·la en castellà de l’escriptora i doctora Griselda Martin Carpena, on després de dos anys encara manté la màgia a les llibreries.
Són els cent anys d’una família que s’instal·là a Barcelona, concretament al barri del Poble Sec, amb la finalitat de tenir unes condicions de vida més dignes.
Segons el que es pot analitza amb la lectura, les dones, i com bé reflexa el títol, són les protagonistes que no volen seguir estan a l’ ombra, així que intenten trobar la llum que els hi donarà pas a un futur, tot sent respectades com a tal, i establint una lluita immensa contra elles mateixes, contra les injustícies visibles per protegir la seva persona i figura femenina, i contra els impediments dissolts observats sobre els seus propis drets.
La tornada a Barcelona després d’un llarg exili a Marsella, desperta a la Paula els records guardats a flor de pell del que havia començat a oblidar, però que gràcies a la Marina, la seva neboda adolescent que l’acompanya il·lusionada per tots els racons d’aquesta bella ciutat, li retornaran en fresc, totes les tardes de la seva infància ja passades.
Però, ¿què se n’havien fet de les quatre columnes jòniques de Montjuïc amb les que jugava de petita? Havien desaparegut sense saber aquell per què tan desolador que a l’instant es reproduí en el rostre de la Paula. Aquest per què que al cap dels anys serà reconstruït per la Marina.
El destí de la Paula el marcarà aquell somni: Una estació, aquest és l’escenari essencial i que dóna peu d’importància a l’historia, i un tren, que es converteix amb el seu major obstacle. Aquest arranca, ella corre per pujar al vagó, però marxa sense la seva presencia dins seu. La metàfora és que mai aconsegueix el bitllet de tornada ni el pujar de nou al tren dels seus somnis on nit rere nit el veia entre llençols.
És un llibre on s’ajunten dos móns, el real i el fantàstic tot posant per davant la valentia, la constància, l’esforç, el toc màgic d’una fada urbana que afectarà positivament al llarg del viatge, la seguretat amb dosis d’inseguretat, la lluita i el seguir volant amb ales que poc a poc van creixent durant el recorregut. Serien paraules il·lustrades en aquestes dones les quals són testimonis de viure dues guerres diferents però sempre en un punt en comú; la guerra civil espanyola i la guerra de l’adolescència.
Per últim m’agradaria fer un breu comentari sobre la portada ja que s’hi reflexa força elements destacats en cada línia llegida, com seria el vestit vermell que simbolitza el paper de la dona al món.
Muchas gracias, María, por este magnífico comentario.
Hay incontables motivos que llevan a una persona a escribir. En mi caso, el principal es no olvidar, también es una herramienta para inventar nuevos mundos, sentirme volar lejos de una rutina que me asfixia, que nos transforma en máquinas...
Escribo porque me gusta, escribo por egoísmo, para mí, pero cuando tienes la suerte que tu trabajo llega a un lector que hace suya tu historia, que la siente... es como alcanzar las nubes.
Gracias, María, con tu comentario hoy he visitado una enorme, algodonosa. Quizás, te encuentre en ella esta noche, cuando los sueños nos lleven al lugar de los deseos.
Barcelona 6 de octubre de 2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario